Punt de trobada i punt de sortida

Com són les coses. Tot de cop un dia saps que és el teu últim dia de solter. Això vol dir que passes un llindar que no té marxa enrere, que no podràs tornar a ser mai més un solter... Avui abans que es torni a fer de nit ja estaré casat i hauré deixat enrere anys de solteria i aprenentatge. Crec que la vida és un constant aprenentatge per posar a prova les habilitats que hem anat aprenent dia a dia. Avui serà el dia de saber que, malgrat que ja fa dies que vivim en pecat, estar al costat d'ella és quelcom més que quedar per passar-ho bé. Tampoc vull pensar que canviï gaire res, però sí que serà com més formal, més compromès. Pot ser que sigui aquesta paraula la que sempre ens fa por: el compromís. Aquesta paraula que implica aquesta disciplina en la constància i la coherència d'estar on has decidit estar i amb qui vols estar. No és d'estranyar que hi hagi serioses dificultats per poder tirar endavant aquest compromís si no s'està del tot segur. Però no, avui estic segur que ella és amb qui vull estar, és amb qui em continuaré sentit lliure, amb qui pujarem les muntanyes més altes i més belles i també amb qui baixarem a les valls més pregones. Ho farem amb el compromís de fer-ho tant bé com sapiguem, amb el compromís d'estimar-nos amb ingenuïtat i alegria que faci que el dia a dia plegats sigui un plaer difícil d'explicar.

Fisterra

Per fi!!! Ja he arribat a la fi del món!!!!! Ahir va ser un dia molt dur i molt llarg. Van ser moltes hores i quilòmetres des de Negreira fins arribar a Fisterra. Vaig començar de nit i vaig acabar de nit però el dia va tenir tots els moments que pot tenir un dia amb foscor, sol, núvols, boira, pluja i vent. Vaja, que per ser l'últim dia, tot un comiat. Van haver-hi pujades i baixades, zones de bosc i zones clares sense ni una ombra, llocs amb molta gent i llocs desèrtics. Va ser un dia complet i que a forma de resum em va recordar diferents moments d'aquest camí que, com la vida, ens ensenya que hi ha moments de tot. Així també, si bé al començament del camí em queixava de que hi havia massa sol, ahir al final el dia es va anar tapant i si bé em va facilitar el caminar, em va ser impossible gaudir d'una posta de sol espectacular com esperava en arribar a Fisterra. I és que no es pot tenir tot però al mateix temps hem d'amotllar-nos al que tenim i valorar-ho. Ha sigut una experiència dura, però que val la pena i que et fa adonar com de petits som, però al mateix temps com de forts podem ser per aconseguir allò que volem. En el cami, com en la vida, he vist com ens movem d'un banda a l'altra i he aprés a continuar buscant el coneixement de totes les experiències i tot allò que em trobo i que m'envolta. Bon Camí!

Pa i circ

El plaer de gaudir de la vista de Santiago a vista d'ocell des del Monte do Gozo produeix unes sensacions difícils de descriure només amb paraules: és la satisfacció de l'esforç recompensat després de dies en que m'hauria quedat aturat però he continuat, és l'alegria que els moments de tristesa per por de no poder-ho assolir s'han fos davant de l'evidència de l'èxit, és la consciència de la constància que ha calgut per arribar malgrat les dificultats, és el record molt present del meu pare que sens dubte ha estat amb mi fent una part del camí caminat en el meu cor i que m'ha donat força per continuar sempre endavant estigui allà on vulgui que ell estigui, és la companyia constant de molta gent que m'acompanyat des de casa donant-me ànims que ara els recordo.
Avui ha estat un dia molt bonic i agradable que m'ajudarà a no pensar en tot el xàfec que m'arriba en breu amb tota la bafarada roja que avui tenen una jornada èpica on es desfogaran bramant tots els espanyols "no-nacionalistes" i on la gent per un moment aturarà tota la seva activitat (qui sap si cerebral i tot...) per auto-abduir-se en aquest espectacle circense que els abstreurà d'haver de pensar en estatuets, crisi i sentir-se, que "podemos" ben units amb allò que és bo, legal i uniforme, sense haver de tenir tentacions de disidència, diversitat, crítica i mai, mai, mai mossegar la mà del que et dóna el pa, tot i que siguin les engrunes del pa que tu mateix fas a casa teva... En fi, que comenci l'espectacle que jo continuaré contemplant Santiago en companyia dels que estimo.

Itineraris culturals

Certament, aquest camí té un caire cultural de primer ordre i un altre espiritual i religiós. I el que ho sintetitza tot plegat és la teca que alimenta tant el cos com l'ànima i ajuda a continuar tirant endavant en aquesta metàfora de la vida que és el camí. Avui he començat a Palas de Rei on encara que sembli increïble vaig tornar a estar sol (una reserva de 12 persones els va fallar). He anat fins a Melide on m'he cruspit un caldo galego i el pop de rigor (boníssim) a la pulperia A Garnacha. Després d'una espontània migdiada he continuat fins a Arzua a somiar en veure ja demà Santiago a uns quants quilòmetres.

Plou i fa sol

Hi ha dies en que les coses et surten al revés. Tens uns plans, unes il·lusions i tot se't gira i has de canviar tot el que tenies planificat.
Avui la sortida ha sigut amb un sol molt fort ja de primera hora i la intenció era fer tota la pujada des de Cacabelos a uns 600 metres i anar pujant fins a Cebreiro que estava al voltant dels 1200. Tot i anar de cara a la idea, un cop passat Villafranca del Bierzo ja es veien els núvols que amenaçaven pluja. I així ha sigut després d'arribar al poble de La Faba que he hagut de parar perquè ja queien llaps i trons. Malgrat tot, després d'aprofitar per dinar he continuat i he pogut superar Cebreiro i avançar fins a Hospital Da Condesa, ja a Galicia. Quan ja estava a l'alberg, tot i continuar plovent, ha sortit l'arc de Sant Martí. La vida té aquestes coses: sempre surt la llum per un lloc o altre.

Sol al paradís

Avui la situació és curiosa. Estaré tota la nit en un alberg on sóc l'únic pelegrí. Casualitats de la vida que han tingut tot el dia tancat l'alberg i just una mitja hora que jo hi arribés l'han obert i no ha vingut ningú més. Tot un alberg per mi solet!!! És genial!! Puc endollar el carregador del mòbil sense haver endollat abans el carregador de piles aprofitant un moment que algú havia tret un altre carregador de mòbil. I veure la cara de gos del que ja venia carregador en mà... No hauré de patir a l'hora d'aguantar un que vol escoltar quina música escolto amb el ordinador, com ahir... En fi, que estic totalment lliure de fer el que vull!!! No hi ha toc de queda a les 10 amb llums apagades, silencis, shshshshss!!!!!, roncs!!! (Déu meu com ronca la gent!!!!!!!!!!!). A vegades penso que se'n van a dormir de seguida per clapar-se i roncar i així no ser molestats pels roncs dels altres... (una bon atac sempre és una millor defensa!!!). Tampoc m'hauré de preparar pituitàriament i aguantar la respiració abans d'entrar a l'habitació, córrer a la llitera, saltar (sempre em toquen les de dalt perquè arribo molt tard...) i tapar-me amb el sac i respirar dins per no morir intoxicat per les emanacions formatgils de totes les botes dels peregrins que les ànimes les recuperaran, però els peus segur que ja estan al purgatori com a mínim, sinó morts ad eternum!!! (els meus peus, no, clar, fan olor a roses o gesamí... jejeje) Avui no serà així!! Ara! corro el risc d'estar sommiant tant i tant que demà m'adormi ja que fins ara cada dia em desperten o bé el que tot ho porta embolicat amb bosses de plàstic (d'aquestes que fan tan soroll, doncs aquestes...), o el que quan és lleva ja estossega com un gos, el que per aixecar-se a de sacsejar la llitera (deu ser una mena de ritual o alguna compulsió estranya...), com no, els que parlen i parlen i parlen i per acabar, el que surt de l'habitació tancant la porta assegurant-se que queda ben i ben tancada!! Aquesta nit serà com estar al paradís.

Cadascú es pela la taronja com vol

Sé que hi ha un llibre que parla del mateix tema però sobre el mango, però jo sempre he tingut més a prop la taronja i de fet a col·legi (jo em quedava a menjador) em fixava que hi havia moltes maneres diferents de pelar la taronja! N'hi havia que feien quatre trossos sense pelar-la, d'altres eren virtuosos del ganivet i acabaven fent una mena de molla de la pell i d'altres treiem les dues coronilles i feiem talls transversals i de cara a la teca.
M'ha vingut això al cap quan he anat pensant en les diverses maneres que cadascú fem el camí i com el gaudim. No només si es fa a peu, en bici o a cavall. Me n'he trobat que comencen a Roncesvalles (tot un clàssic), d'altres des del cantó de França de Sant no sé que i que es veu que és molt bonic, alguns des de Lourdes, n'hi ha que el fan al revés, o bé com un noi de Madrid que el feia des de casa seva fins a Roncesvalles i després cap a la vessant cantàbrica que es veu que és molt dura, n'hi ha que la fan des de Tortosa o fins i tot des de Sevilla, Holanda, Alemanya... Però no només és la diversitat d'itineraris sinó també com es distribueixen els itineraris: n'hi ha que ho fan per etapes, d'altres sonats que ho fan de cop, sols, acompanyats, parelles o com avui m'he trobat: dos amics jubilats camí de Carrión de los Condes, en Paco i en Siscu (de Badalona) que es van trobant i esperant en funció de quin problema mèdic tinguin i de si tenen obligacions familiars amb les dones o fills. Tota una amistat de molts anys i feia goig veure com vivien el camí com una metàfora del que és la vida. Cadascú té el seu propi però sempre hi ha algú a qui esperes i acompanyes en la malaltia i en la salut. Que macos! I com és la vida.