Fisterra

Per fi!!! Ja he arribat a la fi del món!!!!! Ahir va ser un dia molt dur i molt llarg. Van ser moltes hores i quilòmetres des de Negreira fins arribar a Fisterra. Vaig començar de nit i vaig acabar de nit però el dia va tenir tots els moments que pot tenir un dia amb foscor, sol, núvols, boira, pluja i vent. Vaja, que per ser l'últim dia, tot un comiat. Van haver-hi pujades i baixades, zones de bosc i zones clares sense ni una ombra, llocs amb molta gent i llocs desèrtics. Va ser un dia complet i que a forma de resum em va recordar diferents moments d'aquest camí que, com la vida, ens ensenya que hi ha moments de tot. Així també, si bé al començament del camí em queixava de que hi havia massa sol, ahir al final el dia es va anar tapant i si bé em va facilitar el caminar, em va ser impossible gaudir d'una posta de sol espectacular com esperava en arribar a Fisterra. I és que no es pot tenir tot però al mateix temps hem d'amotllar-nos al que tenim i valorar-ho. Ha sigut una experiència dura, però que val la pena i que et fa adonar com de petits som, però al mateix temps com de forts podem ser per aconseguir allò que volem. En el cami, com en la vida, he vist com ens movem d'un banda a l'altra i he aprés a continuar buscant el coneixement de totes les experiències i tot allò que em trobo i que m'envolta. Bon Camí!

Pa i circ

El plaer de gaudir de la vista de Santiago a vista d'ocell des del Monte do Gozo produeix unes sensacions difícils de descriure només amb paraules: és la satisfacció de l'esforç recompensat després de dies en que m'hauria quedat aturat però he continuat, és l'alegria que els moments de tristesa per por de no poder-ho assolir s'han fos davant de l'evidència de l'èxit, és la consciència de la constància que ha calgut per arribar malgrat les dificultats, és el record molt present del meu pare que sens dubte ha estat amb mi fent una part del camí caminat en el meu cor i que m'ha donat força per continuar sempre endavant estigui allà on vulgui que ell estigui, és la companyia constant de molta gent que m'acompanyat des de casa donant-me ànims que ara els recordo.
Avui ha estat un dia molt bonic i agradable que m'ajudarà a no pensar en tot el xàfec que m'arriba en breu amb tota la bafarada roja que avui tenen una jornada èpica on es desfogaran bramant tots els espanyols "no-nacionalistes" i on la gent per un moment aturarà tota la seva activitat (qui sap si cerebral i tot...) per auto-abduir-se en aquest espectacle circense que els abstreurà d'haver de pensar en estatuets, crisi i sentir-se, que "podemos" ben units amb allò que és bo, legal i uniforme, sense haver de tenir tentacions de disidència, diversitat, crítica i mai, mai, mai mossegar la mà del que et dóna el pa, tot i que siguin les engrunes del pa que tu mateix fas a casa teva... En fi, que comenci l'espectacle que jo continuaré contemplant Santiago en companyia dels que estimo.

Itineraris culturals

Certament, aquest camí té un caire cultural de primer ordre i un altre espiritual i religiós. I el que ho sintetitza tot plegat és la teca que alimenta tant el cos com l'ànima i ajuda a continuar tirant endavant en aquesta metàfora de la vida que és el camí. Avui he començat a Palas de Rei on encara que sembli increïble vaig tornar a estar sol (una reserva de 12 persones els va fallar). He anat fins a Melide on m'he cruspit un caldo galego i el pop de rigor (boníssim) a la pulperia A Garnacha. Després d'una espontània migdiada he continuat fins a Arzua a somiar en veure ja demà Santiago a uns quants quilòmetres.

Plou i fa sol

Hi ha dies en que les coses et surten al revés. Tens uns plans, unes il·lusions i tot se't gira i has de canviar tot el que tenies planificat.
Avui la sortida ha sigut amb un sol molt fort ja de primera hora i la intenció era fer tota la pujada des de Cacabelos a uns 600 metres i anar pujant fins a Cebreiro que estava al voltant dels 1200. Tot i anar de cara a la idea, un cop passat Villafranca del Bierzo ja es veien els núvols que amenaçaven pluja. I així ha sigut després d'arribar al poble de La Faba que he hagut de parar perquè ja queien llaps i trons. Malgrat tot, després d'aprofitar per dinar he continuat i he pogut superar Cebreiro i avançar fins a Hospital Da Condesa, ja a Galicia. Quan ja estava a l'alberg, tot i continuar plovent, ha sortit l'arc de Sant Martí. La vida té aquestes coses: sempre surt la llum per un lloc o altre.

Sol al paradís

Avui la situació és curiosa. Estaré tota la nit en un alberg on sóc l'únic pelegrí. Casualitats de la vida que han tingut tot el dia tancat l'alberg i just una mitja hora que jo hi arribés l'han obert i no ha vingut ningú més. Tot un alberg per mi solet!!! És genial!! Puc endollar el carregador del mòbil sense haver endollat abans el carregador de piles aprofitant un moment que algú havia tret un altre carregador de mòbil. I veure la cara de gos del que ja venia carregador en mà... No hauré de patir a l'hora d'aguantar un que vol escoltar quina música escolto amb el ordinador, com ahir... En fi, que estic totalment lliure de fer el que vull!!! No hi ha toc de queda a les 10 amb llums apagades, silencis, shshshshss!!!!!, roncs!!! (Déu meu com ronca la gent!!!!!!!!!!!). A vegades penso que se'n van a dormir de seguida per clapar-se i roncar i així no ser molestats pels roncs dels altres... (una bon atac sempre és una millor defensa!!!). Tampoc m'hauré de preparar pituitàriament i aguantar la respiració abans d'entrar a l'habitació, córrer a la llitera, saltar (sempre em toquen les de dalt perquè arribo molt tard...) i tapar-me amb el sac i respirar dins per no morir intoxicat per les emanacions formatgils de totes les botes dels peregrins que les ànimes les recuperaran, però els peus segur que ja estan al purgatori com a mínim, sinó morts ad eternum!!! (els meus peus, no, clar, fan olor a roses o gesamí... jejeje) Avui no serà així!! Ara! corro el risc d'estar sommiant tant i tant que demà m'adormi ja que fins ara cada dia em desperten o bé el que tot ho porta embolicat amb bosses de plàstic (d'aquestes que fan tan soroll, doncs aquestes...), o el que quan és lleva ja estossega com un gos, el que per aixecar-se a de sacsejar la llitera (deu ser una mena de ritual o alguna compulsió estranya...), com no, els que parlen i parlen i parlen i per acabar, el que surt de l'habitació tancant la porta assegurant-se que queda ben i ben tancada!! Aquesta nit serà com estar al paradís.

Cadascú es pela la taronja com vol

Sé que hi ha un llibre que parla del mateix tema però sobre el mango, però jo sempre he tingut més a prop la taronja i de fet a col·legi (jo em quedava a menjador) em fixava que hi havia moltes maneres diferents de pelar la taronja! N'hi havia que feien quatre trossos sense pelar-la, d'altres eren virtuosos del ganivet i acabaven fent una mena de molla de la pell i d'altres treiem les dues coronilles i feiem talls transversals i de cara a la teca.
M'ha vingut això al cap quan he anat pensant en les diverses maneres que cadascú fem el camí i com el gaudim. No només si es fa a peu, en bici o a cavall. Me n'he trobat que comencen a Roncesvalles (tot un clàssic), d'altres des del cantó de França de Sant no sé que i que es veu que és molt bonic, alguns des de Lourdes, n'hi ha que el fan al revés, o bé com un noi de Madrid que el feia des de casa seva fins a Roncesvalles i després cap a la vessant cantàbrica que es veu que és molt dura, n'hi ha que la fan des de Tortosa o fins i tot des de Sevilla, Holanda, Alemanya... Però no només és la diversitat d'itineraris sinó també com es distribueixen els itineraris: n'hi ha que ho fan per etapes, d'altres sonats que ho fan de cop, sols, acompanyats, parelles o com avui m'he trobat: dos amics jubilats camí de Carrión de los Condes, en Paco i en Siscu (de Badalona) que es van trobant i esperant en funció de quin problema mèdic tinguin i de si tenen obligacions familiars amb les dones o fills. Tota una amistat de molts anys i feia goig veure com vivien el camí com una metàfora del que és la vida. Cadascú té el seu propi però sempre hi ha algú a qui esperes i acompanyes en la malaltia i en la salut. Que macos! I com és la vida.

Ni molt fred, ni molt calent

Segons l'Ètica d'Aristòtil en el mig està la virtud (per tant el camí cap a la felicitat) i cada un dels dos extrems és vici (entés com no virtud). Quan vaig fer COU em va agradar molt El Filòsof, de fet al meu gat li vaig posar aquest nom, però a l'hora de cridar-lo li vaig acabar dient Tòtil... Bé, per què ho deia això? N'ha tingut la culpa tres situacions diferents que m'hi han fet pensar en moment diferents del dia. La que m'ho fet veure clar sobre les meves pròpies carns (mai millor dit) ha sigut a la dutxa quan he arribat a l'alberg d'Hornillos del Camino quan no hi havia manera humana de trobar aquell punt que a tots ens agrada de l'aigua, bàsicament tèbia: ni molt calenta, ni molt freda i cadascú tindrà un punt més tirant a freda o més a calenta. Fins i tot, tots tenim una certa tolerància a que estigui una mica més freda o una mica més calenta. Però la dutxa d'aquí era insofrible: hi havia un dècima de milímetre en l'aixeta que passessis d'una aigua digna per escaldar un ànec i poder-li treure les plomes (així em sentia...) o bé tan freda que no caldrien glaçons per refrescar les begudes de qualsevol costellada. El cas és que portava tanta estona fent un esforç de rellotger per trobar el punt que em permetés dutxar-me, amb algun que altre crit, ja ho acceptava, però no hi havia manera!!!! Finalment, he decidit optar per la calenta (no m'agrada gens passar fred) i endavant, quatre crits i ràpid cap a fora. Aquí he tingut molt clar com n'és d'important trobar aquell punt mig.
El segon exemple ha sigut al matí a un poble abans d'arribar a Burgos que se m'acudit de fer un petit entrepà i demanar-li a la camarera si trobaria caixers en aquest poble... Per què li he dit?! M'ha explicat amb tota mena de detalls que en aquell poble, no, però que un cop entrés a Burgos podia anar al carrer no-sé-què si necessitava tal entitat (que jo no li havia dit), si no a tal altre per tal banc (que tampoc li havia dit) i mentre esperava que es cansés (per cortesia em sabia greu tallar-la i dir-li que ja sé que a les grans ciutas hi ha caixers de totes les entitats i que de fet amb servired o 4b pots anar a qualsevol, etc.). Ho he hagut de fer perquè es feia interminable. M'ha fet pensar que hi ha gent que es passa de cortesia i donar-te informació i d'ajudar-te (només faltava que m'acompanyés), però clar és d'agraïr i què hi farem.
El darrer exemple ha sigut quan he arribat a l'alberg. Hi havia la hostalera que en arribar m'ha mirat amb la seva pitjor cara de Bulldog, fins aquí bé, també m'agraden els gossos. Formalismes de presentació: "hola, peregrino, cama, credencial, DNI..." m'he assegut i em demana des d'on venia i li dic des d'Agés i el primer que em diu és: "són muchos quilómetros". Jo li dic, "ya" (sense accent alemany, ho juro) i m'ha començat amb frases (no sé quin adjectiu posar) com: "la gente hace 20 o 25", "las guias ponen...", "así no vas aguantar dos dias más", , etc. Fins que l'he aturant dient-li que de moment anava bé i que ja portava una mica de camí ja que venia des de Manresa. El cas, independentment que aquesta dona tingui raó, o no. Li he demanat jo opinió? Per què ha de tractar-me d'inconscient (per no dir d'altres Is). Parlant d'Is, hi ha gent que els encanta posar-te adjectius que comencen per i: inconscient, inutil, inadecuat, imprudent... etc. És com només vegin algú que no fa el que creuen que s'hauria de fer ja t'ho etziben per a veure si recapacites o jo que sé. Són com mares per vocació que et diuen el que no està bé i el que sí...
Vaja que entre una cosa i l'altra he vist com sempre hi ha algú que es passa i n'hi ha que no arriba. Serà perquè no acaben de trobar la felicitat que tanta importància hi donava Aristòtil?

Febre

Arrggghhhh!!!! Quina ràbia! Ahir va estar plovent i fent molt fred tot el dia i ho he acabat pagant. Avui estic pioc. No he fet els quilòmetres que tenia pensats i ara per la tarda m'he quedat a descansar i al llit a veure si em milloro i demà puc avançar més. De totes formes el temps avui ha sigut excel·lent i els paisatges espectaculars. He pujat los Montes de Oca i d'ara endavant les aigües ja són de la conca del Duero. No m'hi imaginava Castella amb aquesta verdor. Hi ha moments que m'ha recordat el Moianès o fins i tot la Garrotxa. Les gents són amables i acostumats però no fastiguejats amb els molts pelegrins que anem passant i pel general et saluden amb un "buen Camino!".
Sembla mentida com ens sentim de limitats amb unes poques dècimes... Anècdota del dia: m'he trobat gent de Navàs que havien estat fent pastorets a la colònia Soldevila. M'he trobat el que feia de Jeremies!!!!! El que portava el ruc (de veritat) a l'escenari. Que petit és el món.

Antipatria

Tot el dia ha estat plovent sense parar ni un minut. Ha sigut un dia dur i entre el voler i el poder m'he hagut de quedar entre aquest últim i fer el que he pogut i ser conservador de cara a poder continuar i fer més quilòmetres els propers dies.
Ja m'ha costat llevar-me (crec que tinc un sisè sentit per detectar quan plou al carrer sense aixecar-me del llit) tothom es movia i preparava per sortir però jo m'he estat una hora fent el ronso i quan m'he llevat he vist que efectivament estava plovent a bots i barrals. M'he quedat en un bar fent un cafè amb llet a veure si escampava, res. Passada una hora he decidit llençar-me a la pluja i fer el que pogués i he anat fent. De Santo Domingo fins a Grañón ha sigut molt dur pel fred i el vent que feia que havia d'aguantar la capelina amb les dues mans! Tot i així anava força bé i després d'una bossa de cireres grosses com prunes he continuat fins a Redecilla on el camí més que dur ha sigut penós ja que amb la pluja no he vist un senyal i he hagut de fer 2 quilòmetres per la carretera amb els camions i la pluja de cara. En arribar a Redecilla del Camino estava decidit a plantar-me i passar nit. Però m'he esperat a dinar i així amb el vi, el plat de morcilla trinxada, el cafè, etc. He agafat forces i he continuat. Abans però ha sigut curiós com mentre estava fent les postres han posat una pel·lícula del James Stewart de l'Oest i gairebé em disposava a veure-la de lo bé que s'estava allà dins. Tot anava la mar de bé, m'havia demanat fins i tot un Rosli again!!! Però de sobte un dels clients sento que deixa anar un: "que ponemos pa ver la selección?" i tots els que hi havien allà han deixat anar un: "Claro!!!" (suposo que acompanyat d'un: "Podemos!!"). En fi, que amb el que a mi m'agrada el futbol i la selecció pàtria, al moment que m'he acabat el cafè m'he aixecat i he pagat el dinar i he fet per marxar. Ha sigut curiós veure la cara de menypreu que em miraven tots. Oh!!! Anatèma!!!! Estava fent un acte antipàtric, no seguia la roja!!!! I més al meu més que intencionat: "Adióss buènass tàrdess" han respost amb un hasta luego (que pesats... que no torno, cony!!!) força allunyat del acostumat: "buen camino!!" que et diuen fins i tot els nens si et veuen pel carrer...
Després de Redecilla (Litle Net) he continuat fins a Castildelgado, Villamayor del Rio, i finalment he arribat a Belorado on m'he trobat amb un alberg parroquial regentat per suïssos on tothom era estranger, per tant he pogut explicar a tothom què és Catalunya, que tant me feia que La Roja s'hagués estavellat contra la gran potència futbolística de l'alberg (quina casualitat), etc. Vaja que he sigut el més antipàtric que he sabut sense por a causar antipatria a cap espanyol "no-nacionalista" que hi pogués haver. M'ha cridat l'atenció que a l'hora d'entrar a Belorado hi havia un alberg on hi havia totes ls banderes de tots diversos països del món i gairebé totes les autonòmiques (excepte Catalunya i Les Illes Balears). Estarà canviant alguna cosa? M'he sentit feliç de no formar-ne part.
Demà m'espera un dia molt dur que no sé on acabarà.

Sant Tornem-hi!

No m'equivocava quan pensava que el tram que començo ara havia de ser radicalment diferent a tot el que havia vist fins el moment. Tant pel que fa als paisatges que han esdevingut molt més verds i humits com també per les característiques del camí en sí mateix: amb més gent, més albergs, però també més turisme, més aglomeracions i en general, compartir espais i temps amb més gent (sóc una mica com un gat, bastant territorial, i això de compartir l'endoll per carregar el mòbil amb gent que no conec, em fa mandra a vegades...). Però bé, també té aspectes que m'agraden com poder xerrar una estona quan t'avancen o tu avances a algú o bé a l'hora de dinar, sempre va bé compartir la conversa i experiències del camí, sobretot si resulta que, com ha sigut avui amb el Joan de Caldes de Monbui, també és català i pots fer-la petar i no sentir-te tan lluny de casa. De moment m'ho continuo passant molt bé.
A primera hora del matí he deixat l'alberg i he travessat tot Logroño (es nota que és una ciutat amb molta tradició pelegrina ja que està plena d'edificis antics i moderns relacionats amb el pelegrinatge) he continuat per un parc eternnnnnn fins que després d'un llac i una suau pujadeta he arribat a Navarrete on m'he menjat el meu primer entrepà sonso de veritat: un trist llonguet amb 6 talls de xoriço i ja està!!!! sense ni tomàquet, ni oli, ni sal (val a dir que ni saler el de la camarera que me l'ha deixat a la barra sense dir-me res mentre seguia molt interessada la tele). A l'Aragó encara m'hi posaven tomàquet i a Navarra tenen molt costum de ficar-hi pebrots escalivats.
Bé. He continuat fins a Nájera i allà he dinat amb el Joan mentre a fora queia un bon xàfec que m'ha fet dubtar si quedar-me o continuar. Finalment, quan he sortit havia escampat i he continuat fins a Azofra en un passeig molt bonic. A partir d'aqui tot s'ha allargat, m'he trobat una noia que s'havia quedat amb la bici totalment encallada al fang (moooooolt fang!!!) l'he ajudada fins que ha arribat a la carretera i a partir d'aquí ha continuat i jo he continuat fins a Cirueña, després d'una suau però llarga pujada, amb camps de golf i unifamiliars per a families molt grans que no nombroses...Vaja, una de calers!!!!! D'aquì ja he anat baixant poc a poc fins a Santo Domingo de la Calçada on sóc ara a l'espera de demà poder entrar ja a la província de Burgos i per tant a la Castella més castellana.

Somnis

Somiar és gratis i diria que necessari. Ens empeny a buscar les nostres il·lusions i esperances. Ens guia entre la foscor cap a la llum. Ens fa prendre decisions i fer actes que no tothom entén, però dels que si n'estem segurs que ens porten al nostre somni els fem amb total entrega. Fer un camí a vegades se'm mostra com un somni llarg i complex on hi ha moments de pau, moments de patiment, de confusió i sobretot, sobretot amb moltes decisions per prendre a cada pas. Tot és possible en un camí tan llarg i tot té un moment perquè es doni, tal com ens passa a la vida. A vegades fem molts i molts quilòmetres quan en volíem fer pocs, a vegades ens hem d'aturar perquè el cos ens ho mana i d'altres senzillament ens aturem perquè així ho decidim. Com ara que formant part d'aquest somni em trobo a Logroño i gaudint de la ciutat de canvi des del camí més solitari cap el camí més poblat. Demà començo tota una nova etapa amb un nou somni, qui sap?

325 graus nord-oest

Aquest és el rumb aproximat que segueixo des que vaig sortir de Manresa ara fa uns catorze dies ja!! És curiós veure com durant tots aquests dies he tingut molt clar quin era el meu rumb. Avui m'imagino com si estigués agafant el rumb contrari i fent una petita tornada a casa per retrobar tot allò que deixem a casa quan marxem i que ens fa recança quan som fora ja. Com en un somni de migdiada m'imaginaré que he tornat a casa i que estic resolent temes pendents que no puc portar a la motxila ni puc deixar a casa així com així sense resoldre'ls. Com en un deliri estrany, avui aniré en contra del rumb que he portat tots aquests dies. En una al·lucinació de velocitat tornaré enrere, molt enrere, qui sap si per agafar més embranzida per anar molt més endavant si hi cap.
Avui he començat a Alcanadre i he pujat turons des d'on he vist la Rioja més amable amb relleus suaus i verds plens de vinya per tot arreu. També he vist els penyasegats d'Aradón, a tocar del riu Ebre, plens de rapinyaires que m'han fet companyia fins a Arrúbal des d'on en un tres i no res m'he trobat a Agoncillo on una plaça amb una església de tort campanar i un magestuós castell, que fan servir d'ajuntament, em deixen bocabadat durant estona mentre assaboreixo un bon cafè carregat abans d'enfilar ja cap a Logroño passant abans per la base aèria de Recajo on desenes d'helicòpters per fer guerra s'esperen immòbils... Diners llençats que aquí no veiem. Arribo a Logroño, són festes i la gent és amable i acostumada (ara ja sí) al pas de peregrins.
A partir de demà ja començo la part del camí menys solitària, més farcida de gent... Me'n vaig a somiar que sóc a casa...

Hermes

Ahir finalment, no vaig fer "bondat" i vaig caminar una miqueta per la tarda. Només fins a Alfaro. El poble té l'atractiu especial de tenir una de les esglésies més grans de la Rioja si no la més gran i el que sí que té és la colònia més gran de tot Europa de cigonyes!!!! N'està plena!
Avui pel matí he començat i els peus, per primer dia ens molts dies, m'han començat a anar bé. Quan portava unes hores i molt bon ritme m'he sentit gairebé com Hermes (nomenat missatger dels deus per Zeus), el qual portava unes botes alades i volava d'una banda a l'altra de l'Olimp. Ha sigut un dia que he aprofitat de valent per avançar força i a més a més sense patir en excés. A més a més, suposo que les divinitats gregues també m'han vingut al cap en relacionar tanta i tanta vinya i el bon vi que tenen en aquesta terra... Així passejant per la Rioja ja he pogut degustar els seus vins que són exquisits (fins i tot els més senzills d'una cooperativa del poble on sóc ara a Alcanandre o bé el del Xinès de Calahorra!!! Tots boníssims. Les gents són amables i una barreja entre aragonesos i navarresos (pels accents i pels respectius clubs que segueixen: Real Zaragoza o bé l'Osasuna). Segur que darrere hi ha més motius que l'accent o el futbol, però jo no els sé copsar encara. Demà si tot va bé, arribaré a Logroño

Tutera

Sembla mentida com poden arribar a manar sobre la nostra voluntat la part més inferior del nostre cos... Ahir vaig arribar a Tutera (Tudela) i vaig arribar baldat de veritat. El meu cos va acumulant el cansament que provoca els ja força dies de camí però sobretot el caminar fent tintines que porto des que em van sortir les butllofes, ja que et comença a fer malbé els turmells, després els genolls i finalment tot el cos va cansat de caminar d'una forma estranya per tal d'evitar el dolor de les butllofes. El cas és que ahir quan vaig arribar aquí no em vaig veure amb esma de fer cap post ni res més que menjar alguna cosa i dormir. Ara bé, mentre m'omplien la fitxa de l'alberg vaig estar xerrant amb l'Íñigo amb qui vam començar xerrant de música (Berri Txarrak) i em va acabar explicant quina era la situació lingüística a Navarra i com el govern autonòmic amb clara sintonia amb el PP i PSOE van eliminant poa a poc, però sistemàticament, sense fer soroll, totes les possibilitats de llocs on hi puguin aparèixer rastres d'Euskera. Així, per exemple: que s'ha des substituir senyalització d'un carrer, la resposició ja no és bilingüe com era abans, ara només en castellà; si s'ha de retallar pressupostos, tot el que sigui euskera, es retalla. I la que em va cridar més l'atenció va ser la d'aprofitant la TDT van aconseguir que Euskal Telebista deixi d'incloure Nafarroa en el mapa del temps i d'altres elements per "deixar clar" que no són vascos... (ara, espanyols, això sí i quan vinguin los principes, grans honors i babeta. Se'm va fer curiós com el mateix problema que tenim amb TV3 i València aquí tingui també similituds i el que més em preocupa és que no ho sapiguem a Catalunya i ells no ho sàpiguen de nosaltres tampoc... i que tot es faci poc a poc i sempre, sempre, sempre dins de la legalitat. Tal com deia el Gran Compte-Duc d'Olivares: "Que se note el efecto sin que se note el cuidado"

L'Aragó

Demà si tot va bé ja entraré a Navarra. Per tant sortiré de l'Aragó per on he estat els darrers dies embafant-me de diferents impressions. D'entrada va ser el canvi del Segrià al Baix Cinca on Fraga apareixia enclotat i banyat pel riu Cinca en una mena de microoàsis entre les planes de Lleida i els immediats Monegros. A mesura que vaig anar pujant cap a l'altiplà, el paisatge es va anar convertint en un secà immens, inabastable, però amb conreus a punt de sega. Segurament, degut a que havia plogut la nit anterior, el camí va ser força amable fins poc abans d'arribar a Candasnos (Campdàsens era el topònim original en català) on em va enxampar una tempesta sense cap lloc on amagar-me excepte una caseta de Movistar i allà, un cop aixoplugat, vaig gaudir d'una tempesta curta però intensa plena de llamps i trons. Després d'aquí venia bon camí i amb fresca fins a Candasnos d'aquí vaig continuar fins a Peñalba on les distàncies entre pobles eren llarguíssimes com també ho va ser fins a Bujaraloz on vaig passar nit. D'aquí el dia següent vaig continuar la travessia pels Monegros. Aquest segon dia ja va ser amb tot el sol de rigor amb que relacionava els Monegros i la seva extrema aridesa (la foto és d'un moment en que una fletxa animava el camí que es feia dur, però dur de veritat i les úniques ombres que hi havien estaven metres fora del camí totalment erm sense pràcticament cultius de res). Tot i així la bellesa i la rotunditat del paisatge fa que no te'l vulguis perdre. Després de moltes hores de sol vaig començar a baixar poc a poc fins a Pina d'Ebro i començar a trobar la conca de l'Ebre i vegetació de nou (i alguna ombra!!!!!!!!!!!!!!). Des d'aquí ja es comença a remuntar l'Ebre. Jo vaig anar fins a Fuentes del Ebro on vaig passar nit i des d'on vaig sortir el dia següent cap a Saragossa. Una ciutat situada estratègicament per Cèsar August amb el seu propi nom després d'haver conquerit els càntabres. Una ciutat gran i amb temple immens però fred pel meu gust i la verge del Pilar és molt i molt petita (Pilarica (!)) però molt bonica també. Vaig veure les bombes que no van esclatar el dia 3 d'agost del 1936... Em vaig perdre a l'hora de sortir de Saragossa i vaig anar a parar a on volia anar, Utebo, però després de donar voltes per nacionals, autovies (havia dit ja que aquí n'està ple? i totes de franc!!!) i comarcals... Des d'aquí avui he remuntat el riu i he passat per molts pobles petits i propers al riu, preciosos de veritat. M'ha fet gràcia especialment Alcalà de Ebro on hi tenen una estàtua de Sancho Panza ja que segons diuen aquí s'hi troba Baratària, l'ínsula que el Quixot li va regalar enganxosament. La vila pel demés conserva una muralla en força bon estat i és un poble envoltat de verd, a la ribera de l'Ebre i tot molt verd. Avui faig nit a Luceni ja que ha plogut i he parat a l'espera que demà millori el dia i pugui arribar a Tudela, ja a Navarra. El meu balanç de l'Aragó és de ser una terra de contrastos que va des de l'aridesa extrema fins la verdor imponent.

Caesar Augusta

L'estàtua de Cèsar August, considerat un dels més grans emperadors de Roma, està a l'entrada del carrer de los Predicadores i presideix l'entrada des de l'Oest molt a prop de la plça del Pilar. M'ha fet pensar en com són els imperis i tots els danys colaterals que comporten. Roma és un model que ens és molt proper a tot l''àmbit europeu i fins i tot idealitzat, però també van fer mal a moltes cultures que vivien tranquil·lament (com els Íbers d'Indibil i Mandoni! entre d'altres) i després ho van vestir com que els havien donat la ciutadania romana o que eren una província (per victòria, si ho traduïm del llatí). Tot això m'ha passat pel cap quan he estat xerrant una bona estona amb un Kurd que treballava en un restaurant turc (quines ironies té la vida...). Entre dentellada al durum i glop de birra m'anava explicant la problemàtica del seu poble milenari que està dividit entre Turquia, Síria, Iran, Irak i Rússia però que, ai las! no tenen estat i clar no tenen cap possibilitat de ser vistos per la resta del món i qualsevol intent de projectar-se a l'exterior passa sempre per Ankara (i a sobre encara és la capital... vaaaaaaal, no m'he pogut estar de fer un acudit dolent i intencionat...). El cas és que m'ha explicat que hi ha molta gent kurda que treballa a països com Alemanya, Holanda, etc. Que intenten vendre productes a l'exterior, però tot ha de passar per l'aeroport d'Ankara (fins aquí no podia de veure-hi paral·lelismes, alguns descontemporitzats com la prohibició de parlar kurd fins fa 10 anys, o la divisió en diferents estats) però el més greu de tot ha sigut quan m'ha contestat el perquè havia vingut aquí. M'ha explicat que l'estat Turc els que són nascuts al Kurdistan quan els toca fer el servei militar són destinats al mateix kurdistan per tal de combatre un partit nacionalista (el Partit dels treballadors del Kurdistan, crec) que té una guerra oberta amb l'estat turc i que l'estratègia que fa servir és enviar-hi els mateixos joves a matar qui sap si els seus germans o tiets o amics... M'ha semblat salvatge com un estat pot exercir la seva legalitat per proclamar que un partit que representa una nació són uns terroristes i exterminar-los amb els seus propis ciutadans que tenen prohibit exercir cap altra nacionalitat que la legal i exterminadora. M'ha explicat que ell va optar per treballar fora del país i d'aquesta manera si aporta diners a casa seva i paga una part a l'estat queda excempt de fer el "servei militar" per dir-ho d'alguna manera.

Via fora!!!!!!

Una de les etapes més dures sense cap mena de dubte ha sigut avui. He començat a Bujaraloz i he passat la part més àrida dels Monegros amb un sol de presentació dels Monegros com un desert... Han sigut hores i hores d'immensa monòtonia i escasa població Un poble dista de l'altre uns 20 kilometres com a mínim i aigua n'he trobat a una benzinera i un restaurant que segur que van fer servir com a decorat de Mad-Max o bé la taberna d'Star Wars. Tot i així ha arribat aquell fatídic moment que l'aigua s'acaba i ha calgut Déu i ajuda per arribar a un bonic poble que es diu Pina d'Ebro on tot es comença a tornar de color verd de nou. Ha sigut en aquest poble on he passat per primer cop i sembla ser (segons la guia) que únic cop el riu Ebre. I m'ha fet una especial il·lusió veure'l que he anat pensant en com d'important són les vies fluvials per aquest pobles i de fet tots els pobles. Com pot canviar les característiques d'un poble només perquè hi hagi un riu. Estava donant voltes a això que uns pocs quilòmetres després m'he trobat la via del tren i m'ha fet encara més il·lusió (els que em coneixeu sabeu de la meva passió pel cavall de ferro i tot el que s'hi relaciona)i he pensat com d'importants són les vies, no només les del tren, sinó tota mena de via. Les del tren, les vies fluvials, les autovies (aquí a l'Aragó en tenen moltes, a Catalunya tenim autopistes, que sempre ens despisten...), vies dopaminèrgiques, vies piramidals, vies augustes i un llarg etcétera. M'han fet pensar que ens donen seguretat per la direcció dels nostres interessos o necessitats. De fet ens donen seguretat quan ens diuen que tots els camins duen a Roma com en senyal de dir que a algun lloc porten segur que enllaça amb un altre que et podria dur on vols anar (precisió no donen, però un argument de pes si que és...). A mi de fet m'ha fet il·lusió veure la via perquè és com sentir que per allà passaré si necessito ser aviat a casa pel que sigui, o bé el dia que acabi tot satisfet (un argument de necessitat i un d'interessos).
En fi, espero que demà no faci tant de sol que si no mireu el que passa...
Demà si tot va bé arribaré a Saragossa.

Animalets

El dia ja semblava que havia de ser dur per les característiques de la pujada molt forta des del començament i l'entrada als Monegros de ple. El començament ha sigut fort, però en haver hagut tempesta per la nit estava més fresc, però també més enfangat. He anat avançant pels Monegros i quan ja portava força hores m'ha enxampat una tempesta i m'he pogut aixoplugar en una caseta de Movistar (...) que hi havia al mig del pla. Des d'aqui ja he continuat cap a Candasnos i tot el camí ha estat ple d'animalets de tota mena com caragols, llagostes, conills (molts i molts conills) que m'han anat fent companyia fins l'arribada a Bujaraloz ja de nit. Demà espero ja veure el riu Ebre.

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

Doncs sí, encara ho podem continuar dient. Tenia les meves suposicions pensant que estaria molt fotut i m'ha sorprès sentir que encara hi ha gent que el parla i és una llengua de carrer que pots sentir als bars i bancs (dels que la gent seu per estar a l'ombra, eh!). La Franja de Ponent per mi sempre ha estat una terra apassionant ja que està a la frontera i no sabem mai quan es decantarà la balança ni cap a quin cantó però de moment l'equilibri ens és prou bo tot i que ja al poble de la vora millor no parlar en català perquè et llençarien els gossos, tal com m'han dit (literalment) gent de Fraga (serà que el català és una amenaça o insult?). En fi, a mi sempre m'han agradat els idiomes i en breu començaré a practicar la lengua del Imperio a fi i efecte de poder circular pel seu regne sacrosant i hauré de vigilar de no dir que faig el camí de Sant Jaume o barbaritats d'aquestes... A partir d'ara ja diré el camino de Santiago (i Cierra España!!!!!!! con eññññññeeeeeeee!!!!! Si cal!) A partir de demà deixo els Països Catalans i entro a les Espanyes, tant diverses com unitàries.

Indíbilimandoni

Avui he començat a Castellnou de Seana i el paisatge ha sigut com ahir pel que fa a les varietats vegetals... El sol ha variat, encara més fort que ahir, per tant estic com un gambot de Palamós. El paisatge ha canviat en entrar al Segrià i sobretot a Lleida on la ciutat ho canvia tot, menys el sol...
Indibilimandoni presideixen l'entrada a la ciutat per la Porta de l'Arc. És la primera imatge que recordo en baixar del cotxe dels meus pares quan vaig anar a Lleida per primer cop quan tota la família passàvem els estius i la Setmana Santa a Lleida amb el Iaio i la Iaia que ens comprava sempre algun que altre "mantecao" (gelats) o un bon tiberi al restaurant San Bernardo. Ma germanes segur que se n'enrecorden també. Lleida m'ha portat molts records d'infantesa (quins bons temps a Lleida!). I jo, fins que no vaig veure escrit el nom dels dos cabdills íbers, em pensava que era una mena d'invocació com abracadabra...
Després de Lleida el sol m'ha martiritzat a base de bé, he estat unes dues hores sota el pont de l'AVE, però tot i així he arribat a Alcarràs, l'últim poble de Catalunya del camí de Sant Jaume. Demà ja entro a Fraga, a l'Aragó.

Qui té sol, què més vol!

A fe de Déu!!!! Avui el protagonista ha estat el sol sense cap mena de dubte. He començat a Cervera a les 7 del matí i com que ja des de bon matí estava amb els peus llagats he decidit portar un ritme molt més tranquil i fent més parades per ventilar els peus i evitar que es sobreescalfessin. Tot i així he anat agafant un ritme força bo fins a Tàrrega on he esmorzat una llangonissa com les que ens fotem cada cop que anem a la fira del teatre!!! Amb noves forces he anat fins a Vilagrassa on el campanar de l'església és especialment tort. D'aquí ja cap a Anglessola on he petat la xerrada amb un avis que s'estaven a la plaça exercint de jubilats, com és preceptiu, demanant sobre on anava, com, des d'on, per què, perquè sí..., nòvia?, etc. Encantadors.
Des d'Anglessola, després d'haver-me refrescat i una espontània capcinada, he continuat cap el que no sabia que era el més semblant a l'infern. Han sigut uns 13 quilòmetres fins a Castellnou de Seana enmig de camps i camps de tota mena: blat, blat de moro, ordi, pomes, peres, ?, ?, noguers (aquest sí que el conec per poder fer ratafia!! Ei Xavi!! Ja la tens a punt aquest any?), etc. Però enmig de tants i tants arbres NI UNA SOLA OMBRA!!!!!!!!!!!! Tot eren cultius i cultius i algun arbre solitari que hi havia era una lluita contra els gossos per l'ombra (jajaja és broma, lo del gos)a més a més caient un sol dels que en diuen de justícia (que si algú sap el motiu d'aquesta locució que m'ho digui ja que em costa veure la relació exacta...). A tot això, he anat arribant a Castellnou de Seana i aquí sí que hi havia algun que altre lledoner, però ja era massa tard, ja tenia el clatell, les cames, braços i cara cremades com un funcionari contemporani de Zapatero...
A tot això, a l'entrada del poble em trobo una façana amb un gravat i el lema que dóna nom a aquest post: Qui té sol, què més vol!!! Quins collons!!!!!
Inicialment volia arribar a Palau d'Anglessola, però amb el sol que queia, m'he plantat aquí a l'espera de que demà els peus ja estiguin millor i faci cami com a mínim fins a Lleida.

Fan dels compeed!!!

Avui ha sigut un dia molt i molt dur... He anat des de Castellolí fins a Igualada. Ja he començat amb les bullofes d'ahir i he patit força, però encara s'ha pogut anar fent. A igualada he aprofitat per anar a fer les compres més bàsiques ja que a partir d'aquí ja no hi havia cap més gran ciutat fins Cervera. A Sant Genís m'he trobat un home, l'Eugeni (el de la foto) que s'ha emocionat en veure que hi havia algú tant sonat com ell ja que li feia molta gràcia això d'anar sol a Sant Jaume de Compostela, però ni els seus amics volien, ni la seva dona l'entenia... Hem anat tots dos junts fins a Jorba on ens hem acomiadat després que em pagués un cafè. A partir d'aquí tot ha sigut pujada i més pujada fins la Panadella (dur de veritat) a partir d'aquí fins Cervera ha sigut més dur per les llagues que per la dificultat del camí. A Cervera estic a una residència que porten unes monges i òbviament m'han deixat tancat i no puc sortir... (ho veus Pere com sí eren monges...i prou)jejeje.
Resumint, m'he d'agafar això amb més calma... Demà he d'arribar a Palau d'Anglessola o bé a Bell-lloc d'Urgell.
Que la força, el temps i els compeed m'acompanyin!!!!!!

Apagat o fora de cobertura

Estava a la plaça de l'escola de Castellolí (Anoia) i hi estava tan bé... Havia acabat de sopar, m'havia begut dues birres i un xupito per celebrar que havia aconseguit el meu objectiu d'avui i estava la mar de relaxat que he decidit parar el mòbil i gaudir del cel i les seves formes capritxoses, del cant dels ocells, del vol de les orenetes i del fum del Rosli que m'he fumat (no sóc fumador, però de tant en tant m'agrada fer-ne un i avui em semblava que havia estat enmig de tots els elements presocràtics i em mancava un: el foc. L'aigua avui ha sigut un bé escàs i necessari, el vent ha bufat de debò i m'ha fet patir amb la gorra i la terra... que n'he de dir de la terra, la nostra terra que fins i tot quan es fica dins les sabates la trec amb un deix delicat per no malmetre-la. El que deia... He decidit parar el mòbil i gaudir de tot això i pensava que mentre observava tot això si algú em truqués en aquell moment es trobaria amb el missatge que tots coneixem prou bé: apagat o fora de cobertura. I és que aquesta frase és diferent que quan truquem i o bé ningú ens contesta ni ens dóna cap raó de què fa o deixa de fer aquella persona o els odiosos contestadors... (sobretot els que diuen que no hi són i deixa tu el missatge...quin missatge? Paga per dir que et torni a trucar!!! Jo mai torno a trucar a la gent que té contestador per principis). Doncs estava gaudint de com hi havia dos gats amb prioritats absolutament diferents, per exemple. Un estava a la copa d'un arbre i es preocupava de trobar la millor postura per jeure, mentre l'altre estava en una finestra observant delerós el vol de les orenetes i com peixien els seus pollets sota les teulades properes a la finestra del gat.
En fi que he gaudit tant d'aquest moment i m'ha semblat tant important que a vegades estiguem apagats o fora de cobertura que he canviat el nom del bloc. Està apagat significa senzillament que el mòbil està apagat, que no vols parlar amb ningú o que ja no tens bateria... I l'estar fora de cobertura és com jo em sento a vegades que necessito està com perdut i que quan ja torno a estar disponible ja truco jo a la gent que en la meva absència han estat trucant i jo ara sóc qui m'he de moure i buscar-los perquè han sabut respectar els meus moments taaaaaan necessaris d'estar fora de cobertura.
Bé, pel que fa avui he anat des de Manresa fins a Montserrat i he trigat unes 5 hores a un pas molt i molt canyero. He arribat a temps per fer cua UNA HORA per veure la moreneta i complir amb el ritual dels ciris. He demanat la credencial de pelegrí i a dinar i caminar de nou fins a Can Massana que ha sigut un infern... Des d'allà i ja llagat he anat amb sandàlies fins a Castellolí on ara per ara sóc a l`antiga escola des d'on tinc electricitat i aigua!!!!!! DEmà intentaré arribar a Cervera.

Caminant en pensaments

Ja queden pocs dies per començar a caminar de debò i ja hi sóc en pensaments. No sé com serà la pujada a Montserrat i el què podré caminar d'aquí endavant.

Queda enrere tot un any des que vaig escriure per últim cop i ha passat de tot i més durant un any que tot i ser estable ha sigut farcit de sensacions i experiències.

Torno a caminar de nou. Sempre endavant!!!!