Ni molt fred, ni molt calent

Segons l'Ètica d'Aristòtil en el mig està la virtud (per tant el camí cap a la felicitat) i cada un dels dos extrems és vici (entés com no virtud). Quan vaig fer COU em va agradar molt El Filòsof, de fet al meu gat li vaig posar aquest nom, però a l'hora de cridar-lo li vaig acabar dient Tòtil... Bé, per què ho deia això? N'ha tingut la culpa tres situacions diferents que m'hi han fet pensar en moment diferents del dia. La que m'ho fet veure clar sobre les meves pròpies carns (mai millor dit) ha sigut a la dutxa quan he arribat a l'alberg d'Hornillos del Camino quan no hi havia manera humana de trobar aquell punt que a tots ens agrada de l'aigua, bàsicament tèbia: ni molt calenta, ni molt freda i cadascú tindrà un punt més tirant a freda o més a calenta. Fins i tot, tots tenim una certa tolerància a que estigui una mica més freda o una mica més calenta. Però la dutxa d'aquí era insofrible: hi havia un dècima de milímetre en l'aixeta que passessis d'una aigua digna per escaldar un ànec i poder-li treure les plomes (així em sentia...) o bé tan freda que no caldrien glaçons per refrescar les begudes de qualsevol costellada. El cas és que portava tanta estona fent un esforç de rellotger per trobar el punt que em permetés dutxar-me, amb algun que altre crit, ja ho acceptava, però no hi havia manera!!!! Finalment, he decidit optar per la calenta (no m'agrada gens passar fred) i endavant, quatre crits i ràpid cap a fora. Aquí he tingut molt clar com n'és d'important trobar aquell punt mig.
El segon exemple ha sigut al matí a un poble abans d'arribar a Burgos que se m'acudit de fer un petit entrepà i demanar-li a la camarera si trobaria caixers en aquest poble... Per què li he dit?! M'ha explicat amb tota mena de detalls que en aquell poble, no, però que un cop entrés a Burgos podia anar al carrer no-sé-què si necessitava tal entitat (que jo no li havia dit), si no a tal altre per tal banc (que tampoc li havia dit) i mentre esperava que es cansés (per cortesia em sabia greu tallar-la i dir-li que ja sé que a les grans ciutas hi ha caixers de totes les entitats i que de fet amb servired o 4b pots anar a qualsevol, etc.). Ho he hagut de fer perquè es feia interminable. M'ha fet pensar que hi ha gent que es passa de cortesia i donar-te informació i d'ajudar-te (només faltava que m'acompanyés), però clar és d'agraïr i què hi farem.
El darrer exemple ha sigut quan he arribat a l'alberg. Hi havia la hostalera que en arribar m'ha mirat amb la seva pitjor cara de Bulldog, fins aquí bé, també m'agraden els gossos. Formalismes de presentació: "hola, peregrino, cama, credencial, DNI..." m'he assegut i em demana des d'on venia i li dic des d'Agés i el primer que em diu és: "són muchos quilómetros". Jo li dic, "ya" (sense accent alemany, ho juro) i m'ha començat amb frases (no sé quin adjectiu posar) com: "la gente hace 20 o 25", "las guias ponen...", "así no vas aguantar dos dias más", , etc. Fins que l'he aturant dient-li que de moment anava bé i que ja portava una mica de camí ja que venia des de Manresa. El cas, independentment que aquesta dona tingui raó, o no. Li he demanat jo opinió? Per què ha de tractar-me d'inconscient (per no dir d'altres Is). Parlant d'Is, hi ha gent que els encanta posar-te adjectius que comencen per i: inconscient, inutil, inadecuat, imprudent... etc. És com només vegin algú que no fa el que creuen que s'hauria de fer ja t'ho etziben per a veure si recapacites o jo que sé. Són com mares per vocació que et diuen el que no està bé i el que sí...
Vaja que entre una cosa i l'altra he vist com sempre hi ha algú que es passa i n'hi ha que no arriba. Serà perquè no acaben de trobar la felicitat que tanta importància hi donava Aristòtil?