Una de les etapes més dures sense cap mena de dubte ha sigut avui. He començat a Bujaraloz i he passat la part més àrida dels Monegros amb un sol de presentació dels Monegros com un desert... Han sigut hores i hores d'immensa monòtonia i escasa població Un poble dista de l'altre uns 20 kilometres com a mínim i aigua n'he trobat a una benzinera i un restaurant que segur que van fer servir com a decorat de Mad-Max o bé la taberna d'Star Wars. Tot i així ha arribat aquell fatídic moment que l'aigua s'acaba i ha calgut Déu i ajuda per arribar a un bonic poble que es diu Pina d'Ebro on tot es comença a tornar de color verd de nou. Ha sigut en aquest poble on he passat per primer cop i sembla ser (segons la guia) que únic cop el riu Ebre. I m'ha fet una especial il·lusió veure'l que he anat pensant en com d'important són les vies fluvials per aquest pobles i de fet tots els pobles. Com pot canviar les característiques d'un poble només perquè hi hagi un riu. Estava donant voltes a això que uns pocs quilòmetres després m'he trobat la via del tren i m'ha fet encara més il·lusió (els que em coneixeu sabeu de la meva passió pel cavall de ferro i tot el que s'hi relaciona)i he pensat com d'importants són les vies, no només les del tren, sinó tota mena de via. Les del tren, les vies fluvials, les autovies (aquí a l'Aragó en tenen moltes, a Catalunya tenim autopistes, que sempre ens despisten...), vies dopaminèrgiques, vies piramidals, vies augustes i un llarg etcétera. M'han fet pensar que ens donen seguretat per la direcció dels nostres interessos o necessitats. De fet ens donen seguretat quan ens diuen que tots els camins duen a Roma com en senyal de dir que a algun lloc porten segur que enllaça amb un altre que et podria dur on vols anar (precisió no donen, però un argument de pes si que és...). A mi de fet m'ha fet il·lusió veure la via perquè és com sentir que per allà passaré si necessito ser aviat a casa pel que sigui, o bé el dia que acabi tot satisfet (un argument de necessitat i un d'interessos).
En fi, espero que demà no faci tant de sol que si no mireu el que passa...
Demà si tot va bé arribaré a Saragossa.
Hola lo Carles, molt bó aquest blog que estàs fent, jo el vaig fer a mà per no carregar el portàtil (jejeje), ja veig que la experiència està sent molt gratificant, no ho dubtaba d'un aventurer com tú.
ResponEliminaUn consell de tants que et poden donar en aquest blog, amics i família, val la pena baixar una mica el ritme i deixar que les temibles bollofes curin correctament a l'aire lliure perqué sinó les aniràs arrossegant tot el camí, i ja et puc assegurar que serà una penitència, ja sé que no tens molts de dies per jugar, ja que vas just de temps, però val la pena baixar una mica el ritme al principi i posar més quilòmetres per el final que ja estaràs acostumat.
Una abraçada d'un blanenc i seguim en contacte, una salutació de la Betty i la petita Mariona.
Ves en compte amb els españols (amb ñ) a partir d'ara jejeje
T'he fet mig cas... Vaig provant de reposar sempre que tinc un dia que ho necessito, però com tu ja saps, vaig just de temps i mentre el cos m'aguanta vaig tirant. Ja veuré fins on.
ResponEliminaMoltes gràcies pels ànims. Una forta abraçada, molts records a la betty i saluda a la petita Mariona que quan torni la vindré a veure un dia!!! Enhorabona!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!